REPUBLICANS ESPANYOLS A SACHSENHAUSEN

Felipe Noguerol Otero

Nascut a Betanzos el 1912, va tenir una infància feliç amb els seus pares, comerciants, i els seus 7 germans. Educat en una escola privada laica, la seva vocació de mariner el va empènyer a entrar a l’Escola Naval de El Ferrol, als 15 anys, i durant la 2ª. República va assolir el grau d’oficial.

A Lisboa, a bord del Miguel de Cervantes, la tripulació s’assabentà de la sublevació militar i el vaixell es dirigí a Tànger i a Cartagena, sofrint atacs de la marina italiana. Durant la guerra escoltà bucs de la República i exercí també d’oficial criptògraf. El 7 de març de 1939, juntament amb la resta de la flota republicana, el vaixell sortí de Cartagena i arribà a Bizerta dos dies després. Immobilitzat durant una setmana, el van acabar traslladant al camp de Meknassy, on sofrí tot tipus de penalitats. En el mes de setembre va ser enviat a Ghardimaou, a la frontera algeriana, fins que amb la firma de l’armistici va ser alliberat per Petain, davant l’amenaça d’annexió de la colònia per part d’Itàlia. Noguerol s’instal·la a Tunísia, amb greus problemes de subsistència.

Amb l’ocupació del país pels alemanys, després del desembarcament aliat, Noguerol, de filiació comunista, entrà en contacte amb la xarxa de resistència Tardy i s’ocupà d’espiar els moviments dels submarins alemanys. Amb la caiguda del grup va ser detingut el 15 de març de 1943, i des de la presó de Tunísia va ser traslladat en avió a Nàpols, Verona i en tren a Berlín, on sofrí durs interrogatoris abans de la seva deportació a Sachsenhausen el 4 d’abril.

Al camp rebé la matrícula 63260 i durant la quarantena va ser objecte d’assajos sobre la resistència de les botes militars, obligant-los a caminar hores i hores en cercle, fins que va ser enviat al comando Heinkel. Malgrat algun període amb millor alimentació, gràcies als encàrrecs dels SS per la seva facilitat per fabricar raspalls de dents, no va escapar als càstigs per accions de sabotatge, que li van suposar, a la vellesa, l’amputació de la cama dreta. Va formar part del grup d’auxili a Largo Caballero i del repartiment de menjar dels paquets rebuts pels francesos, a més de participar en el robatori d’un aparell de ràdio, des del qual escoltaven Ràdio Londres. Amb la proximitat de les forces russes, el 21 d’abril va ser evacuat en una “marxa de la mort”, en direcció al Bàltic, recorrent 200 km. a peu, fins el 2 de maig quan els SS van fugir. Amb l’arribada dels soviètics els van traslladar a Schwerin i els instal·laren en una vila abandonada.

Mentre la majoria eren repatriats als seus països, els republicans van quedar sota control americà, fins que les gestions del francès Roger Guerin, amb l’estratagema de que s’havia declarat una epidèmia, va aconseguir marxar en avió a Le Bourget, des d’on van ser traslladats a París, a l’Hotel Lutetia. Afectat per diferents dolències, durant la resta de l’any 1945 va estar ingressat en hospitals i cases de repòs, fins que decidí retornar a Tunísia, on va romandre poc temps i inicià, de nou, a París un nou recorregut per hospitals, fins que s’instal·là a Montpellier, on va viure fins la seva mort l’any 2003.

Després de l’alliberament va rebre diferents condecoracions, va mantenir una estreta amistat amb Joan Mestres Rebull, deportat al mateix camp i es vinculà amb les associacions d’ex-deportats, entre elles la de l’Amical de Mauthausen i altres camps.

Font: Huguette Balny, Au nom de la vie…, Montpellier, 2003.