REPUBLICANS ESPANYOLS A SACHSENHAUSEN

Francisco Largo Caballero

Madrid, 15 d’octubre de 1869 – París, 23 de març de 1946

Dirigent socialista i president del Consell de Ministres de la II República (1936-1937). Exiliat a França i deportat a Orianenburg-Saschenhausen el 31 de juliol del 1944, rebé la matrícula 69040. Després de l’alliberament i amb una breu estada a Moscú, s’instal·là a París, on va morir. Va ser enterrat al cementiri Pierre Lachaise i les seves restes no van poder ser repatriades a Espanya fins l’abril de 1978.

Largo Caballero a Saschenhausen

Article publicat al Butlletí Mai Més! De l’Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya. Núm. 54 de l’abril del 2017.

Atès el seu interès reproduïm –gràcies a la deferència de l’Amical de Saschenhausen- el testimoni de Josep Carabasa (deportat amb matrícula 58530), entorn al seu internament al camp de Saschenhausen i a la seva relació amb el també deportat Francisco Largo Caballero (traduït de Souvenons-nous. Oranienburg-Saschenhausen, núm. 220. Desembre 2016):

Largo Caballero arribà al camp de concentració d’Oranienburg-Saschenhausen en un comboi del mes d’abril de 1944 i rebé la matrícula 64400. Com tothom, passà per la desinfecció i la dutxa i acabà en mans del barber per al rapat integral.

El perruquer era espanyol i el seu nom era Bernat Garcia. Havia viscut a Badalona i va ser el primer en entrar en contacte amb Largo Caballero. De seguida va fer passar la notícia al Vorarbeiter responsable de la desinfecció que havia combatut a la guerra d’Espanya amb les Brigades Internacionals. Coneixia doncs Largo Caballero, que era President del Govern i Ministre de Guerra el 1937. Com que tenia relacions internes, l’envià al Revier (infermeria) per evitar que fos allotjat en un barracó ordinari.

Des de la seva arribada al Revier, va ser posat en mans dels doctors (interns) de tendència socialista, que s’ocuparen d’ell i el protegiren fins al final. En tenir autoritat en els blocs, malgrat que no estigués malalt, el “camuflaren” perquè no hagués de suportat la vida tant dura dels altres deportats.

La meva feina de cuiner em permetia circular pel camp i jo ho aprofitava per visitar els companys hospitalitzats al Revier. Així jo els podia aportar, de tant en tant, una mica d’aliment (sopa i pa) com a signe de solidaritat.

Va ser en el curs d’una d’aquestes visites que em vaig trobar amb Largo Caballero. A la vista del meu vestit de cuiner i com a primer contacte em va dir. “La sopa d’avui era molt bona, però quina llàstima que no n’hi havia gaire”. Era una manera de dir que, quan una persona té fam, tot ho troba bo. De fet aquella sopa només estava feta amb herbes, cols i algunes patates bullides amb aigua i una mica de farina.

Després d’una altra visita, mentre estàvem xerrant en un banc, prop de la infermeria i, després d’haver repassat els fets de la guerra d’Espanya, em vaig permetre fer-li una pregunta no com a crítica sinó sobretot com un estudi de la societat:

“Don Francisco si, quan vostè era ministre i jo, Josep Carabasa, combatent al front d’Aragó, us hagués enviat una carta directament, hauríeu dit segurament: Qui és aquest personatge que es permet escriure castigat amb un mes d’arrest? Avui, ja ho veieu, estem els dos junts, però vostè en un costat i jo, sense títol, del costat on us puc salvar, o al menys millorar la moral de l’estómac!. De ben segur –em va respondre- tens raó, però la societat és com és.”

La solidaritat s’exercia en tots els ordres i no solament al Revier. Un dia, des d’un block ens van fer saber d’un camarada espanyol acabat d’arribar i jo vaig apressar-me a fer-me conèixer. Vaig quedar sorprès per la seva magresa i vaig saber que arribava de França, després d’haver combatut al maquis del Vercors. Li vaig prometre que tornaria a veure’l i…de tornada a la cuina, vaig advertir el nostre camarada Fredo Rey, nascut a Grenoble, que quedà impressionat per la notícia. Vàrem decidir sostenir el nouvingut per tots els mitjans disponibles: sopa, pa, etc. Poc temps després, Fredo va rebre un paquet de França i, escoltant només el seu cor, el va oferir al nostre protegit. Un mes més tard, es va poder aguantar dret, cosa que li va fer dir a Largo Caballero que s’assemblava a un Bibendum Michelin.

El 21 d’abril de 1945, quan ens vam llevar, vam constatar una agitació anòmala al camp. Tothom circulava d’una barraca a una altra Vam saber que els SS preparaven l’evacuació del camp ja que érem a 30km de Berlín i l’exèrcit soviètic s’aproximava a la capital del Reich. L’ordre d’evacuació es va donar a la matinada. Fórem agrupats per columnes de 500 detinguts, sota el comandament d’un capità SS i guardats per soldats SS esglaonats cada 10 metres.

Els espanyols, antics combatents antifranquistes, vàrem aprofitar l’ocasió per reagrupar-nos a la mateixa columna per tal de poder suportar millor aquella darrera prova.

Jo vaig anar a la infermeria per demanar a Largo Caballero si volia unir-se a nosaltres, m’ho va agrair i em va dir que ell marxaria amb els metges; per a ells hi hauria camions i això li resultaria més còmode als seus 70 anys. Aleshores vam marxar sense ell. Més tard ens van dir que no trobà plaça als camions i que va ser incorporat a la darrera columna. Els SS conduïen aquesta columna i sentint l’Exèrcit Roig aproximar-se tingueren pressa per fugir i no ser fets presoners pels russos. La seva impaciència creixent es va transformar ràpidament en furor i els darrers de la columna els sentien cridar: Schnell! Schnell! Los! (ràpid, ràpid, endavant). A un soldat que li va demanar que accelerés el pas, Largo Caballero li va dir qui era i el SS va respondre amb una gran puntada de peu que el va fer caure a terra. Aquest episodi va passar a la sortida del camp, el SS el deixà tot sol estirat a terra. Tan aviat com va recobrar els ànims, retornà al camp i es reintegrà al seu lloc al Revier. No sabia que després de l’evacuació estava previst destruir aquell testimoni de la misèria física de tants deportats. Sortosament, l’avanç ràpid de les forces soviètiques va impedir-ne la destrucció.

El 22 d’abril de 1945, el camp fou alliberat per l’exèrcit soviètic. Els alliberadors estaven comandats per un polonès, antic Brigadista Internacional a Madrid. Quan va saber que Largo Caballero era al camp, quedà sorprès d’aquesta trobada i ho comunicà al seu cap d’estat major. Decidiren, aleshores, evacuar-lo a Moscú, en avió, per cuidar-lo en un hospital. Quan estigué restablert el retornaren a París en avió.

A les nostres visites dominicals als camarades del Revier discutíem de la situació militar a les proximitats del camp, ja que els civils alemanys que treballaven a les fàbriques, ens donaven informacions, que rebien dels comunicats de ràdio, i nosaltres pensàvem que seriem alliberats en una setmana per l’Exèrcit Roig. Però Largo Caballero era pessimista i inquiet, ja que hauria preferit esperar vuit dies més i ser alliberat pels americans. En aquesta situació la manca de subministres a la cuina no hauria permès alimentar tots els malalts del Revier, ocasionant morts suplementàries.(…)

José Carabasa. Matrícula 58530

Testimoni de l’alliberament de Saschenhausen

Largo Caballero donà testimoni del seu alliberament en el seu llibre Mis recuerdos, editat a México DF per Ediciones Unidas el 1976.

Amb el cos adolorit em vaig llevar al dia següent ben aviat. Volia veure el camp després de l’evacuació. El primer que vaig observar va ser que no hi havia guàrdia; els sentinelles havien desaparegut. Érem lliures!, cridava dins meu. Vaig entrar a les oficines dels SS on tot estava desordenat. Calaixos, fitxers, carpetes i papers llençats per terra donava la sensació que ho havien saquejat una colla de bandits. (…) Em vaig assabentar que el personal de l’hospital, que jo creia innocentment que era el meu protector, havia marxat a la una de la matinada. Sols quedaven el metge cirurgià francès, l’oculista, també francès i un pacient belga. Aquest era tot el personal que havien deixat per atendre a més de mil malalts, alguns d’ells molt greus. Pràcticament l’hospital va quedar abandonat.(…)

A les deu del matí van hissar la bandera amb la Creu Roja (…). A les quatre i vint de la tarda va entrar un oficial rus y tots els que podien caminar van sortir a rebre’l. L’abraçaven i el besaven; era el missatger de la llibertat. Va visitar algunes sales de l’hospital i va marxar. L’endemà, dilluns 23 d’abril, van tornar els russos; obriren els magatzems dels SS on hi havia pernils, cansalada, pa, vi, llegums i tabac i tot va ser agafat pels presos, ja que els russos no volien res. Els alemanys també hi havien deixat motos i bicicletes. La desbandada havia estat precipitada i total.

El dimarts dia 24, vaig sortir del camp i vaig arribar fins a la carretera de Berlín; ningú va impedir que marxés, però com que no podia caminar i ningú m’entenia ni jo comprenia l’alemany, ni sabia on anar, vaig decidir quedar-me al camp i esperar els esdeveniments.

A la tarda van entrar els oficials polonesos; van parlar amb els seus compatriotes i a l’assabentar-se que jo era allà, em van fer sortir de la barraca i em van saludar afectuosament. Dos d’ells parlaven francès millor que jo i ens vam entendre; (…) Van passar unes hores i van arribar altres oficials polonesos que venien directament a veure’m. Conversàrem en francès i em van preguntar quan pensava sortir d’allà. Els vaig contestar que no ho sabia i llavors un dels oficials em va dir que parlaria amb el General en cap per saber si estava disposat a posar-me en llibertat. Al cap d’una estona va tornar per comunicar-me que el General havia donat ordre que em traguessin del camp immediatament.